L’aposta per un lleure lúdic. Malgrat que creiem que el joc és un importantíssim instrument educatiu i cultural, en aquest cas hem volgut crear, per sobre de tot, un joc atractiu, on les persones que hi juguen, gaudeixen del joc com a tal.

Una vinculació amb el territori. El joc s’ubica a la ciutat de Manresa, on el CAE té el seu emplaçament. La contextualització del joc a la ciutat i l’aparició del nom de la ciutat en el títol del joc és un mostra més del lligam CAE-Manresa.

Una opció social. L’edició del joc ha estat feta per la Fundació Ampans, una entitat, també del territori, que treballa amb persones amb discapacitats i malalties mentals. Hem volgut, doncs, que la producció repercutís en aquest col·lectiu i en el nostre territori.

Ara sí... Explicat tot alló que no es veu quan s'obre la capsa del joc, ara ja podeu endinsar-vos-hi i... Bones partides!!!

Un joc de Ferran Renalias i Nasi Muncunill

Jugadors/es: de 2 a 4
Edat: A partir de 6 anys
Durada partida: Entre 30 i 45 minuts

Descarregar el manuall d'instruccions (format PDF)

El context històric en el qual s'ambienta el joc

La Guerra de Successió

L’any 1700 mor el rei Carles II sense descendència i es genera un problema en la successió al tron espanyol. Felip d’Anjou, pertanyent a la dinastia francesa dels Borbons, és proclamat rei (Felip V), però això no agrada a les potències rivals -Àustria, Anglaterra, Holanda i Dinamarca, fonamentalment- que el 1702 s'agrupen formant la Gran Aliança i declaren la guerra a Espanya i França.

Fins aleshores Catalunya estava inclosa dins la monarquia hispànica, tot i que mantenia les seves pròpies institucions de govern i les seves lleis. Però els atacs uniformitzadors i centralistes de la monarquia ja feia temps que havien començat, de manera que els catalans, davant l’amenaça centralitzadora del rei borbó, de tradició francesa i centralista, s’acaben alineant al costat de l’altre pretendent al tron, l’arxiduc Carles d’Àustria.

Els primers anys de la guerra són favorables als austriacistes, que arriben a ocupar Madrid dues vegades, però finalment la contraofensiva borbònica els obliga a replegar-se. La mort sobtada del jove emperador Josep I d'Àustria fa que l'arxiduc Carles -el seu germà- sigui proclamat nou emperador. Això canvia l’equilibri de forces internacional i les potències signen el Tractat d’Utrecht: Felip V és reconegut rei d’Espanya pels estats aliats i aquests es retiren del conflicte a canvi de determinats territoris: Gibraltar, Menorca i les possessions a Itàlia. Malgrat quedar sense suport internacional, el Parlament de Catalunya decideix continuar la resistència.

Comença el setge de Barcelona, que durarà més d’un any, i que acabarà amb la coneguda derrota de l’11 de setembre de 1714.

L'incendi de Manresa

El 1713, després del Tractat d’Utrecht i de la retirada de les tropes aliades, la invasió borbònica avançava ràpida i moltes viles i ciutats catalanes, entre elles Manresa, van començar a acceptar la submissió a Felip V. Paral•lelament, el govern de Catalunya havia iniciat una expedició comandada pel Diputat militar, Antoni Berenguer, per intentar reclutar un exercit que ataqués l’exèrcit borbònic per la rereguarda. En aquest context es va presentar a Manresa el coronel Josep de Peguera, fill de Manresa i un dels militars més destacats, que va aconseguir decantar de nou la ciutat cap al bàndol austriacista i formar la coronela amb 400 combatents.

En represàlia, el Duc de Pòpuli envia un exèrcit de 4.000 soldats amb l’ordre d’incendiar la ciutat. El 13 d’agost el general Armendáriz va ordenar iniciar un incendi que, en principi, volia que fos controlat i més o menys selectiu sobre les cases de famílies austriacistes que havien abandonat la ciutat. Tot i haver ordenat que la gent retirés la pólvora emmagatzemada a les cases, l’incendi es va descontrolar i va calcinar unes 522 cases (prop de la meitat de la ciutat), situades majoritàriament a la part més antiga: des del Puigmercadal, la plana de l’Om i el carrer les Piques fins a la muralla del sector est, damunt del torrent de Sant Ignasi. També van quedar afectades les esglésies del Carme i de Montserrat, i derruïda la Casa de la Ciutat.

L'incendi de la Seu

El 4 de setembre de 1714, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Manresa va ser escenari d’una última batalla quan el marquès del Poal, que des del castell de Cardona feia expedicions per atacar les guarnicions borbòniques de l’interior de Catalunya, va assaltar la ciutat. Les tropes borbòniques de la ciutat s’havien retirat del Carme i dels altres convents on s’havien fet forts i s’havien replegat a la Seu que, igual que el Carme, va funcionar com una mena de fortí. Però els austriacistes van aconseguir entrar a la basílica i els borbònics van haver de refugiar-se a la teulada i al campanar. Vista la dificultat d’accedir a la coberta als soldats austriacistes no se’ls va acudir altra cosa que calar foc a l’interior de la basílica, aprofitant que, amb els retaules, les cadires del cor i altres elements de fusta, tenien bones dosis de combustible. L’incendi va ser realment devastador i va afectar especialment la zona de ponent de l'edifici.

L'arribada de la notícia que el comte de Montemar venia en auxili de la guarnició borbònica assetjada va fer que les tropes del marquès del Poal abandonessin la ciutat.

Les conseqüències de la guerra a Manresa

No cal dir que l’incendi del 2013 va obligar a dur a terme una important tasca de reconstrucció, ja que la meitat de les cases de la ciutat varen quedar afectades.

A més a més de les cases humils, l’incendi també va afectar altres construccions nobles. És el cas de dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle, i de la casa que des de 1658 servia de lloc de reunió al Consell de la ciutat. El solar que van deixar aquests edificis va servir per ubicar-hi el nou ajuntament de la ciutat. L’edifici fou projectat per Joan Garrido i construït per Jeroni Torrents, mestre d’obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777.

Una de les conseqüències de la guerra va ser l’ocupació militar de les poblacions catalanes per part de l’exèrcit borbònic. Felip V no es refiava de la lleialtat dels catalans al nou règim, i per això va fer construir fortaleses concebudes per controlar i sotmetre les poblacions. El cas més conegut és la Ciutadella de Barcelona.

A Manresa no hi havia cap caserna ni cap instal·lació militar. Però un cop acabada la guerra van quedar destacats a la ciutat diversos regiments com a exèrcit d’ocupació, i per allotjar-los es van fer obres al convent del Carme per adequar-ne un sector com a caserna militar.

I finalment, una altra de les tasques de reconstrucció de la ciutat es va centrar en reposar les obres perdudes de la Seu: un nou cadirat i el faristol del cor, el sepulcre del canonge Mulet i uns sis retaules nous, tasques que van recaure en Josep Sunyer. Era l’escultor manresà de més prestigi en aquell moment i un dels millors de Catalunya, havia treballat per encàrrecs al Rosselló i durant la guerra havia establert el seu taller a Perpinyà.

Versions del joc

El joc permet escollir entre dos nivells de dificultat/complexitat:

versió infantil (a partir de 6-7 anys): és una versió simplificada per aprendre fàcilment el joc. Recomanada a les primeres partides o als jugadors/es poc avesats als jocs de taula. Es juga sense els privilegis. En aquesta versió podeu saltar-vos el text dels requadres grisos de les instruccions.

versió completa (a partir de 10 anys): recomanada a jugadors/es més avesats als jocs de taula. Si jugueu a aquesta versió heu de llegir la totalitat de les regles, inclòs el text marcat en cursiva i verd.

Què hem de preparar per jugar?

• Poseu el tauler de joc al centre de la taula.
• Col·loqueu les cartes de recursos al costat de l’indret de producció corresponent (pedra al Collbaix, sal a Cardona, aigua al Pont Vell i fusta al Suanya).
• Situeu els daus de desgràcies al costat de l’indret de producció corresponent (esfondrament a Cardona, sequera al Pont Vell i incendi al Suanya).
• Cada jugador/a agafa les tres cartes de reconstrucció i els dos treballadors, corresponents al seu estament.
• Només en la versió completa, cada jugador/a agafa la carta de privilegi corresponent al seu estament i el jugador/a que juga amb els pagesos s’emporta els dos treballadors de color negre. A més a més, es deixa la carta d’estendard al costat del taulell, visible per a tots els jugadors/es.
• Per sorteig escolliu el jugador/a que inicia la partida i rep la carta de jugador/a inicial.
• En el cas que jugueu la versió infantil o bé amb menys de 4 jugadors/es, guardeu el material sobrant a la capsa .

Com es juga?

La partida consta de diferents rondes de joc fins que un jugador/a aconsegueix completar els seus objectius de reconstrucció. Cada ronda es compon de les següents fases:

1. PREPARACIÓ: Els treballadors s'ordenen i fan cua per començar la feina.
2. ORDRES DE TREBALL: Els treballadors surten de la ciutat per aconseguir recursos i privilegis.
3. PRIVILEGIS: Els jugadors/es utilitzen els privilegis que tenen.
4. PRODUCCIÓ: Després de tirar els daus de desgràcies els jugadors/es obtenen els recursos naturals que produeixen els seus treballadors.
5. RECONSTRUCCIÓ: Els jugadors/es edifiquen la seva zona si disposen dels recursos suficients.

1. Preparació

El tauler d’ordre permet organitzar l’ordre en què els treballadors sortiran a buscar recursos naturals i privilegis. El jugador/a inicial col·loca els seus dos treballadors a les dues caselles de la zona 1. Després, en el sentit de les agulles del rellotge, el segon jugador/a col·loca els seus treballadors a la zona 2, i així successivament.

Només en la versió completa, si algun jugador/a en la ronda anterior ha aconseguit el privilegi de l'hereu, col·loca el treballador negre a la casella superior del tauler d'ordre.

2. Ordres de treball

Seguint el sentit de la fletxa del tauler d’ordre, els jugadors/es aniran col·locant els seus treballadors en qualsevol casella del tauler de joc, sempre que no estigui ocupada per un altre treballador.

Caselles de recursos: Hi ha quatre indrets que produeixen recursos naturals: el Suanya (fusta), Cardona (sal), el Pont Vell (aigua) i Collbaix (Pedra). A cada indret hi ha dues caselles que permeten obtenir 2 i 1 recursos respectivament

Caselles de privilegi (només per a la versió completa): Els treballadors també es poden col·locar en qualsevol casella de privilegi dels jugadors/es que intervenen en la partida. En aquest cas, el jugador/a propietari del treballador agafa la carta de privilegi obtinguda. El privilegi es jugarà a la fase següent.

En partides de dos o tres jugadors/es, només s’utilitzen els privilegis dels estaments presents a la partida i, per tant, no es poden col·locar treballadors sobre les caselles dels estaments que no juguen.

3. Privilegis (només per a la versió completa)

Començant pel jugador/a inicial i en sentit de les agulles del rellotge, es juguen els privilegis que cada jugador/a ha aconseguit en la fase anterior. Si a un jugador/a no li han pres el seu privilegi, té dret a utilitzar-lo.

PRIVILEGIS

Compra anticipada (burgesos). Permet obtenir recursos pagant-los per endavant. Qui juga el privilegi escull un treballador d’un altre/a jugador/a que estigui en una casella de recursos, posa la carta de compra anticipada al costat i paga al propietari del treballador tants recursos -del tipus que vulgui- com els que pot produïr la casella (1 o 2). A la fase de producció, tots els recursos que aconsegueixi aquest treballador se’ls quedarà el jugador/a que ha jugat el privilegi.

Bonança (canonges). Les oracions i pregàries poden afavorir una producció extraordinària. Qui juga el privilegi posa la carta de bonança sobre un dels tres indrets que produeixen recursos naturals que poden patir desgràcies (Cardona, el Pont Vell o el Suanya). A la fase de producció el dau corresponent a aquest recurs es tirarà dues vegades i permet d'acumular la producció de les dues tirades.

Protecció militar (militars). Els soldats garanteixen la producció de recursos. Qui juga el privilegi posa la carta de Protecció militar en un dels tres indrets que produeixen recursos naturals que poden patir desgràcies (Cardona, el Pont Vell o el Suanya). Durant la fase de desgràcies, els treballadors d’aquesta zona no es veuran afectats per les tirades negatives del dau.

Hereu (pagesos). Permet tenir un treballador addicional a la següent ronda. Qui juga el privilegi agafa un dels dos hereus disponibles (figura negra), que podrà utilitzar durant la ronda següent com a tercer treballador per aconseguir recursos naturals o bé privilegis.

4. Producció

En aquesta fase es resolen d’un a un els quatre indrets de producció: Collbaix (Pedra), Cardona (sal), el Pont Vell (aigua) i el Suanya (fusta). A cada indret, el jugador/a inicial tira el dau de desgràcies corresponent: pedra (no té dau), sal (1 esfondrament de galeries / 5 sal), aigua (2 sequeres / 4 aigües), fusta (3 incendis / 3 fustes).

Si no apareix cap desgràcia els jugadors/es obtenen els recursos que produeixen els treballadors. En cas contrari, l’indret no produeix i cap jugador/a obté cap recurs. Una vegada produïts els recursos, es retiren els treballadors del tauler i es resol el següent indret.

Només en la versió completa, s’han de tenir en compte els efectes dels privilegis de bonança (doble tirada de dau d’una indret), protecció militar (el dau no afecta a un indret) o compra anticipada (els recursos d’un treballador els obté qui juga el privilegi).

5. Reconstrucció

Començant pel jugador/a inicial i en sentit de les agulles del rellotge, els jugadors/es que tinguin els recursos necessaris per completar la següent fase de construcció, posen la carta al tauler amb el revers cara amunt i retornen les cartes de recursos utilitzades a la pila corresponent.

Les fases de reconstrucció han de jugar-se en ordre (I, II, III) i només se’n pot jugar una a cada ronda.

Només en la versió completa, es retornen les cartes de privilegi a cada jugador/a propietari que les deixen visibles sobre la taula, davant seu.

Un cop acabada la ronda, i seguint l’ordre de les agulles del rellotge, es passa el marcador de jugador/a inicial al següent jugador/a, que encetarà una nova ronda.

Només en la versió completa, es juga amb una quarta missió de construcció -l’estendard- que és comuna per a tots els jugadors/es.

Quan s’acaba i qui guanya?

La partida s’acaba a la ronda en què un jugador/a aconsegueix completar les tres fases de reconstrucció del seu estament (o quatre en la versió completa).

Guanya la partida el jugador/a que ha finalitzat totes les seves fases de reconstrucció. En cas d’empat, guanya el jugador/a amb més cartes de recursos a la mà. Si persisteix l'empat, el jugadors/es comparteixen l’honor de portar l’estandard.