Figura de goma Gegant del Pi

Els Gegants del Pi són una de les parelles més conegudes i antigues de Catalunya. La seva primera referència data de 1601, any en què van participar en la canonització de Sant Raimon de Penyafort a Barcelona. Però, tot i no trobar cap dada ni document que ho acrediti, segurament ja existien abans.

La segona referència documental dels Gegants la trobem al Llibre de comptes de l’Obra del Pi de l’any 1624. A partir d’aquesta data, el llibre inclou documents gràfics on apareix un gegant portant un escut on es pot llegir Pi.

Les diverses representacions gràfiques presenten un gegant amb el rostre bru, de caire guerrer, portant una porra, una daga i un elm amb plomes. La imatge de la geganta, en canvi, varia segons la moda del moment, com en el cas de la resta de gegantes de l’època.

Entre els segles XVII i XVIII els Gegants del Pi van participar en diverses processons com les del Corpus de Barcelona o les processons de les basíliques de Santa Maria del Pi i de Santa Maria del Mar.

Segons consta al Llibre de comptes de l’Obra del Pi, sembla ser que al 1772 es creà la parella de Gegants del Pi que ens arriba fins l’actualitat. Però poc després, just l’any 1780, el rei Carles III decretà una reial cèdula que restringia i prohibia la imatgeria festiva per ser considerada massa grotesca i allunyada del caire religiós.

A partir d’aquesta data els gegants van restar tancats 18 anys, fins que al 1798, aprofitant que els Gegants petits del Pi ballaven davant el Capità General de Catalunya, es va lliurar al Capità un manifest sol·licitant que els gegants tornessin a participar en la processó del Corpus. L’indult va ser concedit i l’any 1799 la processó del Corpus de Barcelona va comptar amb la participació dels Gegants del Pi i dels Gegants de la Ciutat de Barcelona.

Aquesta participació coincidí amb la reforma del paviment de La Rambla de Barcelona, que consistia en un passeig central, anomenat terrat, i dos carrils laterals, anomenats camí. Justament en passar per La Rambla, els Gegants del Pi ballaven pel carril lateral (camí) i els de la Ciutat ballaven pel passeig central (terrat). Aquest fet originà la coneguda i popular cançó:

“El Gegant del Pi ara balla, ara balla,
el Gegant del Pi ara balla pel camí.
El Gegant de la Ciutat ara balla, ara balla,
el Gegant de la Ciutat ara balla pel terrat.”

L’any 1807 els Gegants del Pi van participar, juntament amb altres figures de la imatgeria popular (els Gegants petits del Pi, la Mulassa, el Lleó…), en la beatificació de Sant Josep Oriol, patró del barri del Pi.

Durant el segle XIX el Gegants van continuar participant a les processons del Corpus del Pi, de la Catedral i altres sortides com la processó de Santa Maria del Mar. Però l’any 1870 van interrompre la seva activitat per ser arraconats i guardats en caixes, ja que, tot i els arranjaments que havien patit, continuaven sent uns dels gegants més alts i pesats de Catalunya.

Guardats en caixes, els Gegants van sobreviure a fets com la Setmana Tràgica o les revoltes de 1936, on el patrimoni de les esglésies va patir greus danys o va ser destruït. En començar la Guerra Civil, van ser traslladats, per l’Arxiu d’Història de la Ciutat, al Convent de l’Esperança del barri de Sant Just de Barcelona i, posteriorment, es van portar al Monestir de Pedralbes. Acabada la guerra, l’any 1939 van ser guardats de nou a la Basílica del Pi.

El 1951, el senyor Francesc Àlmez descobrí les restes dels gegants i proposà recuperar-los. Per portar a terme la tan desitjada restauració, l’any 1959 es creà una comissió formada per associacions culturals, de veïns i de comerciants del barri.

La restauració de les figures va ser realitzada per l’artesà geganter solsoní Manel Casserras, la roba va ser confeccionada per la sastreria Llorens i l’assessorament artístic va ser obra del senyor Evarist Mora. Els gegants van adoptar llavors la imatge que mantenen actualment: ell com un musulmà amb llarga armilla verda, turbant i una enorme simitarra a la mà; i ella com una dama de pell blanca, llarga cabellera negra, vestida amb tonalitats roses i blanques, i un llarg vel que penja del seu barret de punxa. Aquesta indumentària no es va triar a l’atzar, sinó que es van prendre com a model moltes de les peces de roba (barrets, casaques…) que es van trobar juntament amb els gegants.

El 12 de juny de 1960, després d’un any de feina, els Gegants del Pi tornaven a ser una realitat viva als carrers de la ciutat. Portats pels geganters de Solsona, van sortir en cercavila des del Palau de la Virreina fins a la plaça Sant Josep Oriol, on van rebre la benedicció acompanyats d’una multitud de barcelonins que no s’ho va voler perdre.

A partir d’aquell any, els Gegants del Pi van tornar a participar en diferents processons i cercaviles, custodiats pel Patronat dels Gegants del Pi, entitat que més tard esdevindria l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi, encarregada actualment de vetllar pel manteniment i gestió del patrimoni festiu del Pi.

L’any 1985, en la festa de celebració dels 25 anys de la seva recuperació, van ser batejats amb els noms de Mustafà, pel seu aspecte sarraí, i Elisenda, en honor a la reina Elisenda de Montcada, fundadora del Monestir de Pedralbes, que preservà els Gegants del Pi en temps de guerra. Els seus padrins foren els Gegants de la Ciutat.

Durant aquest mateix any es decidí fer unes còpies dels gegants per fer-los més lleugers i preservar els originals del desgast que comportava la seva gran activitat en cercaviles i actes populars i tradicionals arreu del país i l’estranger. Així, la rèplica d’en Mustafà veu la llum el 24 de setembre de 1986 i l’Elisenda el mateix dia de la Mercè de 1987. Tots dos són obra de Manel Casserras i Boix, responsable de la seva restauració durant tots aquests anys.

El 1993, com a reconeixement històric, els Gegants del Pi van passar a formar part del Seguici Popular de Barcelona.

L’any 2001 van celebrar els 400 anys de la seva primera referència històrica, la canonització de Sant Raimon de Penyafort, amb un seguit d’actes de gran ressò i transcendència històrica com l’entrada a la Catedral per visitar la tomba de Sant Raimon de Penyafort o la Trobada de gegants centenaris d’arreu de Catalunya.

Des de la construcció de les rèpliques, els gegants originals només han tornat a sortir al carrer el dia de celebració del 50è aniversari de la seva recuperació, el 12 de juny de 2010. Però, a partir del 2011 es decideix que Gegants grans i petits del Pi originals tornin a sortir cada any pel pregó de les Festes de Sant Josep Oriol al barri del Pi, tot realitzant el seu ball propi per inaugurar les Festes.

El Ball dels Gegants del Pi, com no podia ser d’altra manera, es basa en la popular cançó coneguda per tots els infants. La dansa representa la història d’amor impossible de la parella amb incomptables voltes i encreuaments que semblen no tenir final. Coreografiat per en Xavier López, el ball pot ser ballat per una parella o pels Gegants grans i petits del Pi alhora, en el que es coneix com a Ball de família.

Actualment, en Mustafà i l’Elisenda es poden admirar de manera permanent a La Casa dels Entremesos. Els Gegants del Pi originals, en canvi, es troben guardats a l’Església de Santa Maria del Pi.

http://www.gegantsdelpi.cat